És el nostre cervell hipertextual?

Els nostres pensaments no funcionen de manera seqüencial, no són lineals, doncs saltem d’una idea a una altra seguint un itinerari marcat per nosaltres mateixos. No passem d’un pensament a un altre com si de les pàgines d’un llibre es tractés, sinó que podem passar entre les nostres idees per arribar a allò que desitgem. Així, el nostre pensament està enllaçat en una xarxa interminable, com l’hipertext, sense principi ni fi, sense límits i talls, en un moviment constant en una dimensió multilineal com és el nostre cervell.

Anuncios

Canvis en els processos de lectura – escriptura

Amb la irrupció de les tecnologies digitals i les xarxes socials la nostra societat ha canviat el mode de veure i tractar la informació, però no tan sols la informació s’ha modificat, sinó també el mode de relacionar-nos amb el món i amb nosaltres, el mode de pensar, definitivament.

Internet s’ha convertit en una eina de mitjà d’expressió que permet la comunicació i la interacció amb altres usuaris, i també pot esdevenir una eina en la creació d’una identitat virtual, perquè sí, som també a la xarxa.

Actuem de manera diferent, parlem de manera diferent, llegim de manera diferent, llavors pensem de manera diferent.

La manera de tractar i processar la informació ha canviat, i aquest fet ha ajudat a canviar i alterar la nostra cognició. No som capaços de processar tota la informació que es troba al nostre abast, la qual cosa provoca un canvi en el funcionament del nostre pensament.

No vull dir que això sigui dolent, doncs Internet afavoreix i facilita la llibertat d’expressió i és una eina de coneixement molt potent. Internet seria al tractament de la informació com l’hipertext, funcionant a partir de les decisions de l’usuari, el qual es mou a partir dels seus desitjos: podem saltar d’una informació a una altra seguint els itineraris que nosaltres mateixos marquem.

Si la forma canvia, canvia també el procés i la seva percepció?

Anàlisi lexicomètrica

Els textos que he escollit per analitzar, de temàtica sobre el feminisme, són:

Las verdaderas mujeres, en contra del feminismo, del blog El feminismo desvelado (http://feminofascismo.blogspot.com.es/)

Contra la ignorancia sobre el feminismo, del blog del diari El país, Mujeres (http://blogs.elpais.com/mujeres/2013/12/el-feminismo-en-espa%C3%B1a.html)

Adiós FeministasÁcidas, del blog Feministas Ácidas (http://www.feministasacidas.com/)

Feminismo y neoliberalismo, del blog Nuria Varela (http://nuriavarela.com/)

En primer lloc, he exclòs els mots i paraules “soroll” (preposicions, articles…) que surten amb molta freqüència però que no són importants en l’anàlisi:

1

Els mots més importants són feminisme i mujeres, amb una freqüència de 29 ambdós; li segueixen mots com feminista (11), lucha (11), nuestra (10), hombres (9), igualdad (9), sistema (9), mundo (8), política (7) i derecho (6).

La paraula feminisme, per exemple, s’empra 14 vegades al text 1 (blog 1); 11 vegades al text 2 (blog 2); 1 vegada al text 3 (blog 3); 3 vegades al text 4 (blog 4):

5

Les paraules emprades amb més freqüència als quatre textos analitzats són feminisme i mujeres, amb un total de 29 vegades, però sorprenentment les paraules que l’acompanyen inmediatament no són gaire rellevants:

4

3

Aquest anàlisi numèric ens presenta el tema principal dels blogs analitzats, on el feminisme és el principal discurs. Tots els mots importants es relacionen en el mateix tema, com podem veure a l’anàlisi, i són moltes les concordances entre la totalitat dels textos analitzats en l’ús freqüent d’aquests mots.

El paradigma hipertextual

Actualment l’hipertext és un dels elements indiscutibles de la postmodernitat. Aquest nou paradigma que sembla s’està establint amb força a la nostra societat canvia les formes existents en la literatura tradicional, on es dilueix clarament la frontera entre el lector i l’escriptor.

Un hipertext es composa de diversos textos lligats a d’altres mitjançant enllaços, els quals són derivacions del primer text. Per oposició al llibre, té un caràcter no lineal i per tant s’està donant al lector un univers amb diversos recorreguts possibles, pel qual es mou a partir de les seves eleccions dins de les propostes de l’autor. Així, cada lector decideix el seu recorregut de lectura, adaptant l’estructura del text al seu desig, és a dir: pot realitzar lectures diferents del mateix text, donar un sentit diferent a cada enllaç, donar una nova perspectiva global del text, etc.

Estem parlant d’un text multidimensional. No hi ha un únic itinerari, el principi i fi l’imposa el lector, per tant la lectura lineal desapareix a l’hipertext. Podríem dir que el lector navega per l’interior del text, en un recorregut que ell mateix decideix. Però aquest tipus de lectura també té desavantatges: en ser un text composat per multitud de textos, la seva lectura total es quasi impossible; encara que l’autor procura facilitar la lectura amb enllaços localitzats que ajuden al lector a veure què ha vist i què no, no es garanteix l’accés a tots aquests elements. Tan sols l’autor pot llegir la totalitat dels textos. Aquesta multidimensionalitat i connectivitat permeten un gran nombre de recorreguts, possibilitant la interacció i la creació d’itineraris lliurement; el lector guia el seu recorregut a partir de les pròpies decisions.

Molts autors incideixen en la necessitat d’abandonar conceptes tradicionals com jerarquia o linealitat i substituir-los  per multilinealitat, nodes, enllaços, etc., conceptes adients al nou paradigma hipertextual. Aquest canvi no és tan sols conceptual, sinó que provoca un canvi també en el pensament, en la forma de pensar que teníem fins ara.

Cal recordar que l’hipertext ens permet gestionar la complexitat, doncs a partir de les múltiples connexions possibles qualsevol lector pot esdevenir ara autor. No es tracta només d’organitzar la informació de manera associativa, sinó de crear relacions i establir el lector com a part activa de la literatura.

És obvi que Internet i les noves tecnologies ha modificat el mode d’interactuar de tota la humanitat; la World Wide Web (www) funciona com un sistema d’informació que permet tenir a l’abast de qualsevol usuari la multimèdia i l’hipertext, relacionant-nos dintre d’aquesta memòria mundial. Tant l’hipertext com les noves tecnologies de la informació ens han permès accedir, interpretar i recórrer la informació des d’una nova perspectiva, posant al nostre abast noves formes i continguts. Diu Joan Campàs al seu llibre L’hipertext en les humanitats (UOC, 2005) que no sabem escriure veritables hipertextos igual que no sabem llegir-los. Els riscos de desorientació dels lectors són alts, per això s’intenta facilitar la navegació amb l’ajut d’eines a les quals estem acostumats.

Quan es passa del llibre a la pantalla, els paradigmes tradicionals de l’escriptura es veuen alterats, i com a lectors ens és difícil aïllar-nos dels nostres hàbits de lectura. En el nou paradigma es passa d’una estructura seqüencial a una multiseqüencial i el suport paper desapareix per donar pas al suport digital. El dispositiu de lectura canvia, doncs s’abandona el paper per integrar la pantalla. Ja no es fa una lectura lineal, sinó que es navega per les diferents xarxes, i el seu contingut pot ésser interactiu. Neixen nous suports, llavors la manera de llegir canvia i les lectures s’actualitzen encara que els lectors continuem amb els mateixos hàbits que tenien davant un llibre. No es tracta de rebutjar les noves categories, sinó d’emprar útilment les eines que tenim al nostre abast.


Campàs Montaner, Joan. Escriptures hipertextuals. Aprendre a llegir i escriure a la Galàxia Internet. Material de l’assignatura Escriptures hipertextuals. UOC.

Campàs Montaner, Joan. L’hipertext en les humanitats. Material docent de la UOC, Barcelona (2005).

Campàs Montaner, Joan. Hipertext i complexitat. Material de l’assignatura Escriptures hipertextuals. UOC.

El paradigma de la complexitat

Joan Campàs resumeix els principals aspectes del paradigma de la complexitat desenvolupat per Edgar Morin:

1. Inclusiu: el paradigma incorpora la incertesa i el soroll. Mai podrem recórrer tot l’hipertext.

2. Incomplet: la totalitat és la no veritat. Mai podrem escapar a la incertesa ni tindrem un saber total.

3. Transdisciplinar: el paradigma concep la integració de diferents camps del coneixement. Tot està relacionat.

4. Ecològic: tota acció entra en un joc d’interaccions i retroaccions i les conseqüències últimes de l’acció són impredictibles, al igual que l’hipertext tampoc pot predir la conseqüència d’establir un enllaç.

5. Múltiple: incorpora diversos punts de vista. L’estructura de xarxa de l’hipertext permet un nou tipus de proximitat entre disciplines i sabers.

6. Integrador de subjecte i objecte: comprèn els límits del coneixement i el propi subjecte del coneixement. S’estableix una nova relació entre subjecte i objecte i les fronteres emissor – receptor s’esborronen.

7. Integral: s’integra la imaginació i les sentiments del subjecte. L’estratègia està oberta a l’inesperat. L’home és vist com un ésser integral i no només racional.

8. Dialògic: recórrer un hipertext és establir un diàleg a través dels enllaços. És u i múltiple, el tot i les parts, l’ordre i el desordre.

9. Conjuntiu: Morin diu que “el pensament complex és un pensament que tracta alhora de vincular i de distingir -però sense desunir”. Un enllaç pot associar dues idees interessants, però també pot associar dues que no ho són, coses que no tenen sentit. Es corre el risc de vincular sense distingir, sense aclarir que no tot és el mateix.

10. Sistèmic: “el tot és més que la suma de les parts”, però n’hi ha que romanen inhibits per l’organització del conjunt.

11. Hologramàtic: “no només la part està en el tot, sinó que el tot està en la part”. Un node conté (en l’hipertext) en la seva naturalesa la idea que funciona en xarxa, en un tot.

12. (A)causal: els individus reprodueixen la societat que produeix als individus. En l’hipertext, això significa que els nodes fan a la xarxa, i la xarxa fa als nodes.

13. Autoorganitzat: tot el que existeix en l’univers no és producte de l’atzar i el desordre. El “jo” existeix perquè existeixen els altres. Aquest procés autoorganitzador també és donat pel lector de l’hipertext.

14. Autocrític: l’home es gira sobre si mateix com a subjecte i objecte de coneixement per mesurar l’adequació del seu coneixement a la realitat. Aquest tret és el més difícil d’aplicar a l’hipertext.


Campàs Montaner, Joan. Hipertext i complexitat. Material de l’assignatura Escriptures hipertextuals. UOC.

 

Hipertext i complexitat

Diu Joan Campàs: “és complex allò que no es pot sotmetre a una llei única, allò que no es pot reduir a una idea simple”.

La complexitat és un concepte que resulta clau en molts àmbits, i passa el mateix amb el concepte d’hipertext.

Citant Castells, “potser la línia de pensament més innovadora sobre la transformació cultural a l’era de la informació sigui la que gira al voltant del concepte d’hipertext i la promesa dels multimèdia”.

L’hipertext instrumentalitza la complexitat; l’emergència de l’hipertext es mostra com una resposta a la dificultat plantejada per la irrupció de la complexitat en el pensament i el discurs. El paradigma de la complexitat s’imposa a partir de la idea que l’estat més probable per a qualsevol sistema és el desordre. Aquí, la idea d’hipertext es pot considerar com la possibilitat d’instrumentalitzar els coneixements complexos. Així doncs, l’hipertext serviria per implementar instruments tècnics d’aprenentatge per permetre considerar un conjunt de coneixements com un tot; per altra banda, hauria de permetre abastar aquesta totalitat com un sistema, a més de poder considerar la mateixa definició dels elements que constitueixen el sistema com a dependent, tant de l’observador com del punt de vista que aquest té sobre la totalitat de coneixements. Però el problema dels itineraris constitueix un problema en els sistemes hipertextuals, doncs l’hipertext hauria d’incorporar la possibilitat de llegir documents que presentessin la relativitat, la perspectiva i l’evolució de l’observador.

En conclusió, l’hipertext ideal ha d’integrar un conjunt d’itineraris oberts i evolutius, formant part d’un domini sense fronteres prou marcades, constituint així una temptativa d’apropiació subjectiva d’allò que és relatiu, variable, complex.


Campàs Montaner, JoanL’hipertext en les humanitats. Art, literatura i ordinador. Material docent de la UOC, Barcelona (2005).

Castells, M, La galàxia Internet. Plaza & Janés, Barcelona (2001).

Wittgenstein i la multidimensionalitat de l’hipertext

Wittgenstein es va trobar amb molts problemes a l’hora de donar als seus pensaments una apropiada presentació lingüística a causa de les limitacions de les formes tradicionals.

El conflicte entre pensament i text,  a més de la lluita amb les tecnologies d’expressió, són qüestions que van impulsar el desenvolupament de l’hipertext per solucionar els problemes que Wittgenstein veia en la representació del seus pensaments. Va treballar dur per poder expressar el seu pensament en un mode adient per a determinades formes d’escriptura, adonant-se que la multidimensionalitat d’aquestes formes era incompatible a la manera en què realment pensava.

Com Bush, Wittgenstein relaciona el funcionament de l’hipertext amb el funcionament del pensament humà, i per tant busca  permetre reproduir el funcionament natural del pensament per aconseguir una forma de representació eficaç.

Els encadenaments entre els elements textuals d’un hipertext es fan de manera associativa, com les idees en l’inconscient; aquest mecanisme imita el funcionament del pensament intuïtiu i inconscient que funciona de manera multidimensional. Un document hipertextual no té ni principi ni fi, funciona de manera retroactiva, com el pensament que es construeix a partir de noves informacions que integra i selecciona. Per això és possible navegar pel text de manera associativa, però per que es pugui establir aquesta xarxa, el document ha de ser flexible per a donar la possibilitat d’establir aquestes associacions.


Campàs Montaner, JoanL’hipertext en les humanitats. Art, literatura i ordinador. Material docent de la UOC, Barcelona (2005).